Pinzellades d'un viatge a la ciutat de les llums

Fa un any i encara parlo de París. I és que passen els anys i cada vegada retinc més cosetes d’allò que veig, d’allò que visito, d’allò que em desperta més interès. Edificis antics amb finestres a les teulades, places amb olor a goffre, una piràmide feta de vidre, dues illes dins un riu, una plaça plena de pintors que pinten cares, jardins al mig de la ciutat, museus dins els grans palaus, botigues amb torre eiffels en forma de clauers…

Encara parlo de París. I recordo, encara, aquests moments…

La Tour Eiffel

Jo volia veure la famosa torre. Una torre que havia vist a la tele, als llibres, als dibuixos. I els pares m’hi van portar el primer dia que vam arribar a París. Em van tapar els ulls, i des d’una gran balconada plena de gent, vaig veure per primera vegada la Tou Eiffel. Quina emoció! Tothom estava allà per fer-se una foto, o més d’una, amb aquella torre tan estranya de fons. Nosaltres, també.

Al segon dia, la vam pujar. Molt amunt. Es veia tot París des d’allà dalt. Tot.

I després, un cop a baix, amb un sandvitx i una bossa de patates, vam seure en un banc dels jardins dels Champs de Mars i vam esperar. El pare mirava el rellotge. “Ja és l’hora”, va dir. Són les nou. I com per art de màgia, la Torre Eiffel es va convertir en una torre plena de pampallugues de llumetes brillants. Que bonica és la torre Eiffel de nit.

Metro

Les ciutats m’agraden perquè tenen metro. Estàs en un lloc, entres per una boca, baixes escales i puges en un tren que va per sota terra. Jo volia pujar al primer vagó. Davant de tot. El metro de París està pensat per nosaltres, els nens. Et pots sentir com l’autèntic conductor del metro. Una taula de control i una gran vidriera que deixa davant teu un túnel fosc. Només veus els llums d’un altre tren quan te’l creues. I passes una, dues, tres andanes plenes de gent i amics, famílies i turistes que pugen o baixen del vagó que estic conduint. Propera parada: Hotel de Ville. Hem de baixar. I deixo que un altre nen condueixi aquell metro.

El pis de la Tatiana

Un pis antic. Grans finestrals que arriben dalt el sostre. Un terra fet de fusta que fa crec-crec al nostre pas. Un sofà que es converteix en llit. Una habitació amb llitera i un calaix ple de joguines. En aquell pis hi vivia una nena. Jo no la vaig conèixer, però vaig dormir al seu llit i jugar amb les seves joguines. M’imaginava com devia ser. I com es devia dir. Caroline? Brigette? Violette? Em mirava els dibuixos que tenia penjats a la paret. Aquell pis era el de la Tatiana. La mare d’una nena que li agradava dibuixar.

Carrusels

Als peus de Montmatre. Als jardins de les Touleries. Davant de la Tour Eiffel. Jo volia pujar en un d’aquells carrusels tan bonics que anàvem trobant. Una vegada. Només una vegada. Aquest va ser el pacte. Un carrusel de dos pisos amb sostre pintat de vermell als jardins del Trocadero va ser el que vaig triar. Dalt d’un cavall blanc que pujava i baixava, vaig donar totes les voltes que va voler donar aquell carrusel antic, resseguit per centenars de bombetes enceses, ple de nens i nenes i amb música de fira. Si tancava els ulls, em marejava. Si els obria, a cada volta hi veia els arcs de la Torre Eiffel. Si hagués pogut, m’hagués passat tota la tarda donant voltes i més voltes dalt d’aquell carrusel.

Batobus

Vint-i-quatre hores. Tot un dia per a pujar i baixar tantes vegades com volguéssim d’un vaixell que ens portava d’un lloc a un altre pel riu Sena. Jo no volia baixar. Volia veure París des del riu. Volia passar una i altra vegada per sota d’aquells ponts tan bonics.

Jardins de Nelson-Mandela

I dins la ciutat un parc infantil. Un parc per a nens petits, nens mitjans i nens grans. El meu, els dels petits. Un espai de joc on tots els nens i nenes parlaven francès. I els seus pares i mares, també. Un terra fet de peces de colors. Un circuit per la jungla. Un tobogan. Ponts penjant. Un bosc fet de tòtems de fusta. Molts llocs per amagar-se. I moltes ganes de jugar.

Museu d’Orsay

Al museu d’Orsay, si vas en cotxet, no fas cua. Vam entrar en un dels museus de París. Un museu dins d’una antiga estació de tren. La mare volia veure, un cop més, les pintures impressionistes. I me les volia ensenyar. Em volia ensenyar aquells paisatges fets de pinzellades de colors. I jo me’ls mirava i resseguia amb la mirada les gotes seques de colors suaus d’aquells quadres tan bonics. Un quadre fosc amb ballarines em va cridar l’atenció. Unes nenes vestides amb tutús preparades per ballar. Jo també volia ballar com elles.

Jardin du Palais-Royal

Passejar per París és trobar-te amb un pati d’un palau fet de fileres de pilars pintats a ratlles blanques i negres. Molts pilars. Pilars de totes mides. Tots per a poder pujar i saltar. Jugar a pujar les més altes. Jugar a amagar-te. A Córrer. Un lloc especial amagat dins la ciutat. Un pati interior del Palau Reial.

Place du tertre

No havia vist mai tants pintors junts en un mateix lloc. La plaça feia olor a aquarel·la. Homes, dones, nens i nenes quiets com estàtues es deixaven dibuixar. A mà alçada i amb un llapis fi, un home de bigoti llarg i blanc dibuixa la cara d’una nena. Un gran somriure, pestanyes llargues i una piga damunt d’una de les celles. Sobre paper la nena sembla més contenta. Tots ens la mirem pensant si aquell dibuix agradarà a la seva protagonista. A mi m’agrada. Segur que a ella també.

Notre Dame

I dins d’una de les illes del riu Sena, una església. Una església molt gran, feta de dues torres bessones i una de molt alta, al mig, en forma d’agulla. A l’entrada, tres portes fetes de figures de senyors vestits amb túnica i cara trista. Mentre esperem per entrar, em miro la renglera de senyors amb corona que hi ha sobre les portes. Els vull comptar. Vuit, nou, deu. N’hi havia molts. I a dalt de tot, a les torres, uns dracs enfadats penjats per la cua. “Aquí hi viu el geperut?”, vaig preguntar. Dins, ple de gent, caminem a poc a poc i en silenci. Miro a munt. Miro a banda i banda. Una finestra gegant i rodona deixa que la llum del sol es converteixi en un mandala de colors i figures. “És un rosetó”, em diu el pare. Schssssssssssssssssss… Un senyor vestit de negre va fent callar els que anem passant pel seu davant. Els pares em parlen fluixet, fluixet i m’expliquen, com si fos un conte, les històries que anem trobant representades.

I sortim. És tard i hem de dinar. Un Plat du jour en un dels restaurants de l’ille Saint-Louis. És hora de marxar. Sortim de les illes per un pont ple de cadenats. Ens hi aturem. La Catedral des d’aquí sembla una altra. Ens la mirem. El que no sabíem és que, una estoneta més tard, allò que tan m’agradava mirar estaria en flames…