RACONS
Quan viatgem descobrim molts racons del món que ens atrapen. Són llocs que acaben sent especials i que formen part d’una llista que cada vegada és més llarga i que la relacionem en petites parts del nostre preciós planeta. Aquí, a prop de casa, hi ha un munt d’aquests racons. Racons que hem descobert o racons que ja coneixíem i que sempre busquem alguna excusa per poder-hi tornar. Són racons per passar-hi un matí, un cap de setmana o tota una vida. Racons d’un puja i baixa o d’un baixa i puja. Racons de mar o de muntanya. Racons per fer excursions. Racons per desconnectar (o per connectar!). Racons per fer-los en cotxe, en bici o a peu. I és que ben a prop de casa hi ha gran part de la llista dels nostres racons preferits…
-
El Delta de l’Ebre en família: 10 excuses (o més…) per anar-hi
«Avui al Delta bufa el vent. Un vent de tardor. Un vent que acompanya el vol dels ocells que passen sobre la meva mirada. Per què volen els ocells? Obro els braços i els imito. També vull volar. Veure-ho tot des del cel. Veure els camps d’arròs torrats pel sol. Alguns segats i d’altres a punt de ser-ho. És temps de sega. Veure l’aigua en forma d’onades, en forma de bassa o en forma d’un riu viu arribant al mar. Vull veure el perfil d’un Delta que amb el pas del temps pren formes i colors canviants. El Delta té vida.» «La pare em crida. És hora de marxar. I…
-
El Delta de l’Ebre: postals de setembre
Platges que camines i camines i no t’enfonses. Petits deserts de dunes suaus. La immensitat d’un cel sense fi. Casetes blanques. Darrere dels binocles, un ocell de coll llarg esperant pescar un peixet. Un far pintat de blanc i vermell a la llunyania. Un estol de flamencs volant esquitxa de rosa un cel blau. Sorra fina, molt fina. Pescadors traient peixos platejats de dins l’aigua. Segueixo amb la mirada el ball d’un grup d’ocells que planegen sobre un camp d’arròs. Per què no tenen dents els ocells?, pregunto. Una illa amb el nom de Buda al mig del riu. Camps d’un verd torrat pel sol d’un estiu que s’acaba. Des…
-
Petits pobles medievals de Girona
«És temps d’estiu. Un poble. Un mas. Una porxada. I l’ombra d’una gran figuera. Veig els camps acabats de segar. És temps de sega. Des de l’ombra de la figuera sento el carrisqueig de les cigales. És temps de calor. Des de l’ombra de la figuera el so del campanar escapçat de Juià ens recorda que el temps no s’atura. És temps d’un temps sense pressa. És temps d’estiu. Just on s’abracen les comarques del Gironès i el Baix Empordà hi ha, molt a prop els uns dels altres, uns pobles. Són petits. Són medievals. Sant Martí Vell. Madremanya. Monells. Cruïlles. Corçà. La Pera. Són els nostres petits tresors medievals.»…
-
Naixement del riu Ter: el camí de l’aigua
“Hi havia una vegada…”. La mare m’explica el conte d’un riu. Diu que tots els rius tenen la seva història. Tenen un inici i un final. Els rius acostumen a néixer a les muntanyes. D’un brollador, d’una font, del desglaç de la neu o del gel. Un sortint d’aigua petit. Petitó. I va creixent. I creixent. Hi ha moments de la seva història que va ràpid. D’altres, més tranquil. I cada vegada es va fent més gran. I un dia, el riu s’acaba. Com un conte. Els contes tenen un final. Els rius, també. S’acaben quan deixen de ser rius per abraçar-se amb l’aigua del mar. Aquesta és la història…
-
La Vall de Núria: un racó entre muntanyes
El rellotge penjat de la façana de la caseta de l’estació marcava l’hora. De lluny, un xiulet agut ens avisava que arribava el tren cremallera. Amb els ulls ben oberts, volia ser la primera en veure’l arribar. Era la meva primera vegada, i no seria l’última, de rebre amb un somriure aquell tren de color blau que em portaria en un dels llocs més especials dels Pirineus. Amb les motxilles penjades a l’esquena, pugem. Els seients són verds i els finestrals ben grans. Jo sec a la falda de la mare. Ho vull veure tot. El xiulet torna sonar. I el tren cremallera, a poc a poc, comença a circular.…
-
Les Valls d’Àneu: racons per descobrir
Una caseta de fusta. Un càmping. Dormir en una llitera. Què més podia demanar? La veritat és que amb tres anys jo no necessitava res més. Pujar i baixar de la llitera. Entrar i sortir de la caseta. Córrer. Saltar. Cantar. El que no sabia és que aquell càmping amb casetes de fusta que tenien lliteres estava al bell mig d’un dels entorns més bonics dels Pirineus: les Valls d’Àneu. Teníem quatre dies per davant per recórrer alguns dels seus racons. Sense pressa. Sense plans marcats. Volíem deixar-nos seduir pel paisatge d’un mes de maig que encara seguia tenyit pels colors de l’hivern i que l’aigua prenia la seva força.…
També us pot agradar
Aitona en flor
